El desbordament del torrent Mal (Baix Llobregat)

Aquest bloc va començar a caminar el gener del 2008 amb un doble objectiu. Un de generós: divulgar i posar en valor el nostre patrimoni geològic; i un altre de personal i professional: estar a l’escena. Aquest darrer objectiu s'ha anat materialitzat modestament permetent-me contactar amb algunes persones interessants, bona gent que s'estima la ciència i el país, com en Xavi, l'autor de Blog de geografía física i riscos geològics. En Xavi fa poc ha presentat la seva tesina sobre la dinàmica de les vessants de Montserrat i coneix bé la zona d'Esparraguera. Estem preparant entre tots dos una sortida d'introducció als riscos geològics per aquells que hi estigueu interessats. Ja en tindreu notícies. 
Un dels llocs que m'ensenyà és el torrent Mal al seu pas per Esparraguera, tristament conegut pels aiguats de juny de 2000. Si cometo algun error és meu. El m'ho explicà perfecte.

Barri de Mal d'Esparraguera. El punt 1 és on s'esfondrà l'A2. El punt 2  és el tram previ al pas per sota l'autopista.

El torrent Mal (de nom premonitori) neix al coll de Can Massana, a l'extrem NO de Montserrat. És un d'aquest torrents mediterranis que baixa sec. Té una conca estreta paral·lela a la falla del Lobregat i quan arriba a la depressió prelitoral s'encaixa en els materials quaternaris del ventall al·luvial pleistocè de Collbató-Esparraguera. Arriba al casc urbà d'Esparraguera pel nord i el rodeja per l'oest, encaixonat entre el poble i el Polígon Industrial Sud. El cas és que a l'alçada del barri de Mal el torrent passa a tocar de les cases i després per sota l'autopista A2; i els planificadors d'aquestes coses originàriament van dissenyar un conducte que en cas de pluja forta (d'aquelles que tenen recurrències de 100 anys, per exemple) es va revelar insuficient. Sobretot per que van tenir el desencert de repartir l'ull del pas en dos seccions més petites, de tal manera, que si globalment potser era suficient (no ho sé), així els detritus arrossegats pel torrent (canyes, troncs, roques, cotxes...) poden obstruir més fàcilment el  conducte
I així va ser la nit del 9 al 10 de juny de 2000. Un aiguat va caure sobre Montserrat. Els tubs es van col·lapsar i l'autopista es va convertir en una presa, i aigües amunt d'ella l'aigua va començar a pujar fins desbordar-la, anegar-la i omplir-la de runa i sediment.

Compareu els passos antics amb l'actual, d'una sola peça i que dificulta que s'encalli el runam. 

Després del 12 anys ja hi ha mig metre de sediments sota el pas. Malgrat que no s'ha tornat a repetir cap esdeveniment de la mateixa intensitat om poc trobar blocs de dimensions de mig metre. Imagineu-vos que plou amb mala llet de debó.

L'aigua arribà fins a un pam del marc de la porta del garatge de la casa roguenca. Quan els veïns s'esperaven el pitjor, el nivell baixà de cop. Observeu com el carrer ha “fossilitzat” les diferents terrasses de la llera i com el sentit comú aconsellaria, com a mínim, no edificar per sota de la casa de color blanc.

Però de cop i volta, la pròpia pressió de l'aigua acumulada desembossà els passos i en qüestió d'instants l'embassament es buidà. Però per contra, aigües avall es produí un flash flood contra els marges del torrent, en part envaïts pel terraplè de l'autopista.
Les conseqüències d'aquest flash flood es deixaren sentir a l'endemà al matí: quan un càmera de TV3 estava explicant els successos de la la nit anterior, tot el vial oest de l'autopista s'enfondrà com un castell de sorra davant les càmeres (ho podeu veure en el minut 1.04 d'aquest vídeo).

El terraplè actual de l'autopista s'ha protegit amb un mur de formigó per impedir el descalçament de torrent: traslladem el problema uns metres més avall.

Volcà de Can Guilana (Gironès)

Recordeu quan el camp de golf de Torrebonica havia de posar Terrassa al mapa? I de quan el complex de Filià havia de portar els serveis que la gent de la Vall Fosca tant necessitava? Ara ja tenim tots molt clar on ens han dut els "pilotassos". Socialment han estat una bomba però cal no oblidar que també han suposat una destrucció del territori sense precedents. Una marea negra de totxo. Ara diuen que ningú ho podia preveure i que en tot cas, a tothom li semblava bé. I una merda! Ho veia venir fins hi tot la meva anciana mare. I gent com en Juan, en Manel i tants d'altres companys hem batallat per la conservació del territori tant bé com hem sabut. I així estava amb ells fa un parell de setmanes passant el dia a Can Sopa, recordant els vells temps i parlant també de futur, ben a prop del volcà de Can Guilana, un altre punt del nostre patrimoni geològic víctima de l'especulació urbanística.

A tocar de Girona, a l'oest, hi ha diversos volcans catalogats o situats dins un PEIN: Granollers de Rocacorba, Puig d'Adrí, Puig de la Banya del Boc, etc. Però el volcà de Can Guilana no és res d'això, ni està ressenyat al catàleg d'espais d'interès geològic de la Generalitat. Una part del con pertany al terme de Sant Julià de Ramis i els basalts del pitó foren explotats com a roca base per a realitzar els vials de la urbanització del camp de golf de Girona; però la principal amenaça és l'ampliació de la urbanització  prevista al nou POUM  segons la qual el volcà queda situat en sòl urbà, encara que si bé com a zona verda urbana, no es contempla la preservació del patrimoni geològic que conté.

Volcà de Can Guilana. En vermell els piroclast i en blau el banyó basàltic. Les línies discontínues són les fractures principals (a partir de Google earth i la cartografia de l'IGC).

Pots arribar al volcà de can Guilana des de Sarrià de Ter (sortida Girona Nord). Baixant per l'Avinguda França, trobaràs a mà dreta un trencall que va cap a Sarrià de Dalt. Has d'arribar a aquest petit llogarret i just sortint d'ell, la carretera es bifurca. Cal agafar la branca de la dreta. Al cap de no més de 2 km estàs a la base del volcà. Pots deixar el vehicle al peu de la caseta de les antenes de telefonia i agafar el camí de l'esquerra que va cap a la masia semi enrunada de Can Guilana.

Parada 1. Darrera Can Guilana hi ha una gredera abandonada que funciona de magatzem d'andròmines (sembla un abocador). D'aquestes gredes destaca el seu aspecte massiu, amb una estratificació molt poc marcada Es tracta de bretxes d'explosió freatomagmàtica.

Detall de les bretxes piroclàstiques de Can Guilana. Tenen un aspecte massiu, mal classificat, i majoritàriament estan formades per fragments heteromètrics lítics dels substrat i la xemeneia. Els fragments volcànics sols ronden un 20%.

Per anar al següent aflorament cal apropar-se a les antenes de telefonia. Hi ha una pista abandonada a la dreta on al mig d'ella destaca un enorme bloc després de bretxes piroclàstiques.

Parada 2. Aquest bloc permet observar molt bé les diverses litologies que componen les bretxes piroclàstiques, però destaca un curiós cairell d'uns 50 cm, de la mateixa litologia que l'encaixant, un pèl més claret i recobert per un crosta ferruginosa. Un fragment d'una explosió anterior i remobilitzat i inclòs per una de posterior? I si és així, perquè té aquesta crosta? S'accepten hipòtesis.

Després cal enfilar corriol amunt fins el cim de volcà... o el que en queda. Doncs no espereu trobar un volcà sencer i amb un cràter reconeixible sinó el que en queda del seu desmantellament per l'erosió: un pitó basàltic rodejat per un conus piroclàstic. En total, un turó de planta ovalada d'uns 350 m de diàmetre major i uns 60 m d'alçada.

Parada 3. Al cim, una pedreda abandonada permet apreciar el cor d'aquest pitó basàltic, un una disjunció hexagonal perfecta, molt maca. Una joia geològica molt poc coneguda.

Guapo, oi?

El cim ens guarda una altra cosa curiosa...

Parada 4. En l'extrem oposat de la pedrera afloren una mica de gresos eocens, atrapats entre el pitó i  coberts pels piroclast. Es tracta d'uns gresos absolutament cuits, cosa que em fa pensar que en aquest punt aflora una mica de sòcol no cartografiat en el mapa del IGC.

Estructures típiques de front deltaic a la serra de Vallhonesta (Bages)

Quan a la xarxa et trobes peipers com Nearshore and alluvial facies in the Sant Llorenç del Munt depositional system: recognition and development, una sobre còdols perforats com Bored pebbles and ravinement surface clusters in a transgressive systems tract, Sant Llorenç del Munt fan-delta complex, SE Ebro Basin, Spain i una altra que fa recerca en els els socarrimats paratges de Sant Vicenç de Castellet titulada Carbonate sedimentation on inactive fan-delta lobes: response to sea-level changes, Sant Llorenç del Munt fan-delta complex, NE Spain escrits, entre altres, per geòlegs petroliers noruegs, tens la certesa de que poseim un patrimoni geològic de primera i una excel·lent àrea de formació (tant científica com divulgativa) a 1 h d'una de les zones més densament poblades d'Europa. Un tresor. Les tesis seminals de l'Eudald Maestro, i sobretot d'en Miquel López Blanco ens ho van descobrir.
Tenim la imatge del masís de Sant Lloreç del Munt com una massa de conglomerats centrada en la Mola, però geològicament l'antic ventall costaner que el va originar s'estén fins Manresa i és en aquestes zones perifèriques on podem gaudir d'una major geodiversitat.
Un d'aquest indrets distals carregats de curiosiats geològiques és la zona de Vallhonesta, a l'est de Sant Vicenç de Castellet, població famosa per les explotacions de l'anomenada "pedra de Sant Vicenç", un packstone de nummulits, discociclines i altres bitxos, que s'originà en la plataforma carbonatada del nostre ventall estimat.
Si seguiu el GR que surt de Sant Vicenç i va cap a l'ermita romànica (arquitectònicament molt interessant) de Sant Pere de Vallhonesta podreu reconèixer, em primer lloc, aquestes roques de fàcies esculloses; després, ja pujant cap Can Noguera, les margues blaves de prodelta (amb alguna intercalació sorrenca corresponent a tempestites) i ja a uns centenars de metres, les fàcies sorrenques del front deltaic.
La sorpresa  va ser quan uns centernar de metres abans d'arribar a Sant Pere de Vallhonesta, a la dreta del camí i en un tram de no més de 25 m afloren unes estructures molt representatives de deformació sinsedimentàries, i poser, de tempestites, típiques de prodelta.

Situació de l'aflorament. La gràcia no és que hi hagin estructures de deformació, sinó que n'hi hagin tantes, es vegin tant bé i que sigui en un tram tant curt. Base cartogràfica del ICC.

Els sediments de la part  submergida del delta, immediatament després de la platja, acostumen a ser una alternança de sorra i argila saturada d'aigua. Això per una banda, confereix a l'argila (al fang, de fet) una gran plasticitat i mobilitat. És una mica com si aixafes plastilina amb la mà plana: la que que no es pot escapar per que troba el palmell migra cap a l'espai interdigital i intenta sortir per allà. L'altre factor característic és que aquest sediments són mol inestables davant de fenomens com petits (o grans sismes), tempestes o la pròpia acumulació de pels que es fa inestables i es fa caure o esllavissar front deltaic avall. Tots aquest mobilitat contemporània a la sedimentació dona unes estructures particulars. 

Mireu el cos de la part inferior central que té forma ovalada. Es tracta d'una capa de gres seccionada per sengles injeccions de fang a banda i banda fins tallar-la com un botifarró (estrucura). Fixeu-xos com es doblega cap a munt la laminació del gres.

Això és un detall de la part superior l'estructura de coixí anterior. Crida l'atenció el conjunt de  còdols de gres  ressedimentats dins el fang de la part superior (rudites intraformacionals). M'inclino a pensar de que es tracta del producte de la remobilització "catastròfica" (debris, tempesta...) d'una cap de gres més que no pas originada per estructures d'escapament. 

Aquí tenim una altra estructura de coixí de dimensions mètriques. A la imatge següent en pot apreciar algun detall.

El fang ha migrat per l'angle dret del coixí fins petar la capa de gres.

Quan un coixí queda aïllat i doblegat dins el fang el que s'origina és una estructura de bola tant xula com aquesta.

Aquí hi ha una falla lístrica principal sinsedimentària i altres de menors. 

Jaciments d'icnites de dinosaure de Fumanya Sud (II) i Fumanya Nord (Berguedà)

L’estiu del 2010 vaig estar a Fumanya 20 anys després de la meva primera visita. Va ser bastant breu i us en vaig fer una ressenya més històrica i personal que científica, però que crec que és una de les més rodones d’aquest bloc i que us recomano de llegir. L’estiu d’enguany vaig tornar-hi acompanyat amb la meva família i la del meu bon amic Manel, i m’hi vaig poder recrear més, amb qual cosa ara us en puc fer un article més útil i pràctic.
Arribar a Fumanya no té pèrdua: al km 107,5 de la carretera C-16 de Berga a Bagà, hi ha un trencall a l'esquerra cap a Sant Corneli i Fígols, per la BV-4025. Passades aquestes dues poblacions, cap el km 10 trobareu el  llogarret dispers de Fumanya. El jaciment de Fumanya Sud està ben indicat i hi ha una zona d'aparcament. Davant dels vostres ulls s'obre un mural calcari tatxonat de milers d'icnites de dinosaure. És un jaciment orientat a llevant i depèn de l'hora del dia, la percepció de les petjades queda "menjada" pel sol i us podeu decepcionar. És millor quan la llum hi arriba amb una mica d'angle lateral i l'ombra dels clotets de cada empremta marca més bé el seu perfil.
Els materials que s'explotaven en l'antiga mina a cel obert formaven part del que clàssicament s'anomena "garumnià gris" (l'altre és el vermell, que es veu molt bé als marges de la carretera arribant a Fumanya). Dins d'aquest garumnià gris hi ha uns nivells de calcàries margoses coneguts en l'argot miner com a "cementos", que són els que contenen les petjades de dinosaure. A part de les calcàries margoses, hi ha una alternança de calcàries lacustres, pelites i carbons (lignits) que es van dipositar en condicions reductores, en un ambient de maresma supra-mareal. La presència de caròfites també apunta la incursió d'aigües salobres. Per cert, el garumnià (terme a eradicar per molts geòlegs, però que es manté viu) fa referència a unes fàcies a cavall del cretaci superior i el paleocè, és a dir, en l'època que els dinosaures s'extingiren. 
Fumanya Sud
Us proposo en aquest punt, fer tres recorreguts segons l'esquema adjunt:

Recorreguts: 1. El garumnià gris. 2. Les petjades. 3. Les grézes litées.

Recorregut 1
Podeu reconèixer els materials del garumnià gris en la petita elevació que va quedar sense explotar al fons a la dreta. La base de l'aflorament està a l'esquerra (com indiquen els motllos de les petjades). Aneu-hi a afer un cop d'ull.

Al fons a la dreta de l’antiga mina hi ha una zona que no va ser explotada i que permet observar els materials que formen el garumnià gris: A) lignits, B) pelites ocres, C) pelites rogenques, D) pelites negres i E) margocalcàries.

A continuació podeu mirar com és cada material:

A) Lignis. Trobem lignits de qualitats molt diverses: dels bruns als negres i brillants. Alguns trams contenen gran quantitat de closques de mol·luscs d'aigua dolça. És fàcil trobar closques de bibalbs en posició de vida i les dues valves unides, com en la imatge.

B) Pelites ocres, dipositades en llacunes de sedimentació molt tranquil·la en condicions reductores. 

C) Pelites vermelloses, caracteritzades per la presència de filonets de guix. Deposició en ambient oxidant.

D) Pelites negres, color originat per l'alt contingut en matèria orgànica en una ambient anòxic. 

E) Margocalcàries, calcàries margoses o calcàries micrítiques... o com li vulgueu dir: la mare de totes petjades de dinosaure que es fan i es desfan! Mirem-les d'aprop:

Es tracta d'una roca carbonatada amb caròfits que presenta una laminació creuada de baix angle. També es troba alguna resta vegetal limonititzada (fitxeu-vos a sobre la lupa), ostracodes i alguna arrel horitzontal. Sobre aquest material dipositat en un plana fangosa amb influència marina, ramats de dinosaures es passejaren fa milions d'anys deixant marcats els seus peuets. Si ho penses bé mareja: és la màgia de la realitat.
   

Recorregut 2
Ara desfem camí i arrepleguem la pista que puja fins dalt del turó i ens anem delint amb les petjades.

Compareu la mida de les icnites amb els mamífers que baixen pels fons: n'hi cabria un de sencer (ajupit). La majoria de rastres pertanyen a dinosaures sauròpodes. 

Detall d'una petjada sauròpoda. Observeu la corona de fang que desplaçà el peu a l'enfonsar-se en el sediment.

Petjada de sauròpode en la que s'aprecien les ungles (model peu d'elefant).

Aquí es poden observar algunes petjades tridàctiles de dinosaures preferentment bípedes. La inferior central, amb els dits de contorns arrodonits (tipus fulla de figuera) és el peu d'un hadrosaure, mentre que la rodoneta de davant, és d'una mà. La central, amb les ungles marcades, és d'un carnívor teròpode.

Un petit sector de Fumanya Sud queda darrera del turó fins on hem ascendit. També conserva bons rastres.

Visió panoràmica de Fumanya sud.

Recorregut 3
Una cosa que no té res a veure amb els dinosaures però que l’explotació ha deixat al descobert, és el magnífic tall de dipòsits de talús el que corona com una barret. En sentit ampli, els dipòsits de talús o col·luvions corresponen a acumulacions de detritus o rebles, originats per processos de fragmentació i dipositats a poca distància de l’àrea font per processos gravitacionals; però depèn del clima també pot ajudar a bellugar-los la solifluxió, l’escorrentia superficial, etc. 

Bàsicament es classifiquen segons si tenen un aspecte caòtic o bé s’alternen detritus rics i pobres en fins (grèzes litées), com és el cas. Les grèzes litées  entapissen de manera paral·lela les vessants i tenen una aparença estratificada.  La seva formació té dues etapes: la primera de deposició, que involucra la formació dels cairells per gelifracció i el seu posterior transport, preferentment per esllavissades o caiguda lliure; i la segona de remobilització de fins per fusió nival, en un procés de rentat.

Camí de baixada un altre cop cap a la carretera trobareu alguns grans bloc despresos de la visera que permeten una observació insitu. Podeu veure que la roca està formada per cairells calcaris, granosuportats, sense gairebé matriu, però sobretot el que crida més l’atenció és la crosta de carbonat de calci que entapissa el porus i uneix els cairells, i que li confereix un aspecte peculiar, con de petites concrecions i estalagmites.

Fumanya Nord

Fumanya Sud és el jaciment més retratat i espectacular, però l’explotació de carbons rodejava de manera discontínua tota la vessant de llevant de la Serra d'Ensija, fins el Coll de Pradell, al llarg de gairebé 6 km: Fumanya Nord, Mina Tumí, Mina de l’Esquirol... i en totes hi ha coses per veure. La pista minera que les comunicava ara està asfaltada i permet visitar-les totes, fins hi tot virtualment: us aconsello que si no hi podeu anar, li feu una volteta amb l’Sreet View.

O encara millor fira’t unes ulleres d’aquelles amb un vidre vermell i l’altre blau (o te les fas amb cel·lofana), clica la imatge amb el botó dret del ratolí i activa 3D mode on. Guau!

A uns 500 m trobaràs Fumanya Nord, un jaciment més petit i amb menys petjades però també força interessant. Conté unes mil icnites, i entre elles s’han identificat un mínim de 5-6 rastres de sauròpodes  com el que molt nítidament destaca en l’angle superior esquerra de l’explotació. 

Fumanya Nord

Ull: no tost els clots són petjades. Aquestes marques són d'origen tractiu.

Com anècdota final us diré que estava explicant el jaciment als meus amics quan una parella es va atansar discretament posant la orella: -ei, no us talleu, ja podeu venir a escoltar-, vaig dir- En acabar va dir que el tema de la geologia l'havien trobat molt interessant i que si havia vist el programa del Quequicom “Montserrat s'enfonsa” on on paio sortia explicant lo del delta amb una regadora.... i en això que el tio se'm queda mirant una mica flipat... cony!, si ets tu! Visca les reposicions!